El·lipsi temporal

La pel·lícula s'està acabant i jo descobreixo que se me n'ha anat el cap. Serà que m'invento els finals?

Algú em va dir que podia escriure sobre cinema sense haver-me de preocupar de caure bé o malament. Podria dir qualsevol cosa que volgués. Demostrar la meva devoció per les pel·lícules que han marcat la meva vida. Oh, oh, les meves mans es tornen tisores... Oh, oh, busco unes botes per passejar-me pels carrers de Londres... Oh, oh... Paris està ple de casualitats i nans de jardí que es fan fotos... Oh, oh... puja al meu cotxe i volaràs... Oh, oh... no entris, no entris... Oh, oh... passegem i enamorem-nos abans que es faci de dia... Oh, oh... corre, salta, crida, està plovent purpurina.

No sé si m'agrada Quentin Tarantino. Suposo que no.

Anem a pams. Em dic El·lipsi i vaig néixer als setanta. Entremig, han passat moltes coses. Segur que sí, però no vénen al cas. No recordo quina va ser la primera pel·lícula que vaig anar a veure al cine... i encara que quedaria molt bé dir algun clàssic rotllo La guerra de les galàxies (1977) o E.T. (1982), he de reconèixer que tinc la noció d'un home llop, o de set nòvies i set germans, o d'un boxejador amb l'ull trencat, o d'Alícia travessant una porta molt molt molt petita. Tan petita com jo.

No m'agrada Quentin Tarantino perquè la sang gratuïta se'm puja al cap. No és sensibilitat, és precaució. Saps de què parlo?

El que sí que m'agrada és la seva manera d'explicar històries. Els canvis de punt de vista, la barreja d'estètiques, la música, la narració, els salts, el temps... i el joc. Les mentides i les veritats. Ara em veus i ara no em veus, espectador. Ara em coneixes i ara no. Ara saps on sóc i ara no.