Mr. Bossa

Are you talkin' to me? Doncs així porta'm a veure una pel·li molt bona o molt friqui. Tu sabràs...

Anava al cinema, com tots. A veure les típiques pel·lícules que mirava tothom. Fins que al meu camí es va creuar Reservoir dogs. Què és això de desordenar el relat com un joc de cartes? Què són aquests diàlegs de puta mare? Què és aquesta violència injustificada?

Tarantino em va obrir els ulls i els meus gustos cinèfils no van tornar a ser els mateixos. I el vaig prendre com a mirall, com a consumidor compulsiu de cinema. I gràcies a ell vaig tirar cap enrere i vaig descobrir directors com el Sam Peckinpah (aquest sí que és violent) o el Godard, en el cantó més "reconegut per la crítica" i també tot el cinema asiàtic de gènere. M'he fet fan de tios com el Takashi Miike, una versió japonesa ultraviolenta i surrealista del Quentin.

I tant consum cinèfil, tanta pasta invertida a comprar DVD m'ha portat on sóc ara. M'encanta consumir cinema i, cada cop més, sèries de televisió (Perdidos, Prison Break, Carnivale... hi ha tanta qualitat a la tele!) i m'agrada de tot. Des de directors que alguns qualifiquen de pedants com el David Lynch fins a l'humor més estúpid. Zoolander, la pel·li dels 90!!

El què no aguanto són les pel·lícules principalment americanes, estúpides i absolutament previsibles. Que, per desgràcia, són el 90% del què s'estrena cada setmana. I tampoc suporto el cinema espanyol. Tret del Julio Médem i poca cosa més. Però no em portis mai al cinema a veure una comèdia espanyola. És la manera més efectiva de passar a la meva llista negra.