Si el tracten malament, a mi també m'ho farà?

El meu xicot té mal geni i jo crec que és perquè a casa seva la seva mare li fa a ell. Vol dir que potser em maltractarà a mi també?
Ho ha preguntat Julia_69inlove

Sembla força comprovat que el tema del maltractament té un component après molt important. O sigui, que fem el que veiem. Si et peguen i et castiguen els qui t'haurien d'estimar -els pares, en el principi de la teva vida- doncs aprens que així és com funcionen les relacions humanes. No és impossible "desaprendre" aquestes conductes, però tampoc no és gens fàcil.

Les persones que han rebut maltractaments acusen aquest fet amb una personalitat una mica més complexa i sensible. No saben a què atenir-se en les relacions, són malfiats i tampoc no s'obren gaire. Però això no vol dir que no ho puguin intentar: a l'inrevés. Ara, que cal que aprenguin que hi ha altres formes de comportar-se, d'estimar-se, de parlar, de discutir fins i tot, i que no acceptaràs cap forma que atempti contra la teva dignitat, en absolut. La gent no és ximple i si ell veu que val la pena conservar el teu amor, segur que farà l'esforç. Perquè en el fons, ell, com tothom, el que vol és que el valorin, l'estimin i sentir-se segur. Com l'experiència li ha ensenyat que cal anar amb compte, això és el que fa amb tu. Paciència...

El tema de la violència és ben complicat. De vegades, i sense gairebé voler-ho, les dinàmiques de les relacions ens porten per camins que semblen no tenir sortida. Quan en el dia a dia deixes passar -per deixadesa o per amor, fins i tot- actituds inadequades, acaben per esdevenir un costum arrelat, i ja sembla que no tinguis dret a rectificar. Un es pensa que l'altre canviarà, però això no és fàcil ni tampoc espontani. La gent canvia en petites coses, no en l'essencial, en el fons de la seva personalitat, i aprèn quan els altres els ho diuen, no tenim telepatia i ens resistim a canviar perquè... buf, és molt cansat.

No per evitar una discussió o per una forma errònia d'entendre què significa estimar, no deixis de dir-li que t'ha de tractar amb respecte. És el mínim, tal com fas tu. Si crida, si es posa idiota: plega veles, així no jugues. I ja veuràs com canvia o com comença a tenir-te en compte. Hi ha una conducta molt contradictòria en les persones "agressives", que és que davant un "adversari" més fort es tornen apocades, covardes, en definitiva. No deixa de ser el mateix que els passava de petits: es troben impressionats per algú que se sent segur i fort, i es fan petitets petitets.

Ep, que jo no dic que sigui així com s'ha de veure, perquè crec que les relacions de parella han de ser en igualtat, i que no val que un i altre adoptin papers en què un mana més que l'altre. Però per aconseguir aquesta igualtat potser li has de demostrar primer que no et deixes i que mai acceptaràs l'agressivitat com una norma en la teva relació. La vida, l'amor, ha de ser emocionant, però no a base de violència, sinó de sorpreses, carinyo, detalls i aventures junts, en què importa més veure l'altre content que a tu mateix, sempre que no et falti el convenciment que ell farà exactament igual. Reclama el que és teu, amb la força que et dóna el fet d'estimar-lo i coneixe'l tant, però si no és capaç de donar-t'ho, no et pengis i no et facis esclava d'una relació on només et tocarà patir.

Amelia 69