La Buffy va al Japó!

Sarah Michelle Gellar (si, la Buffy) ha rodat al Japó el remake de La maldición. La Tere Antino li va preguntar pel país nipó, l'anime i la sèrie de la caçavampirs.

La Buffy, 17 japonesos i una dutxa ^^

"Saps quina era la part més terrorífica de l'escena de la dutxa a El grito? Que estava jo a la dutxa amb 17 japonesos. El càmera, el dels focus... la part que no es veia és la que feia més por." No graveu aquesta imatge al cap, que si no us ho imaginareu al veure la pel·li i perdrà tot l'element terrorífic aquesta escena!

I què la va portar al Japó? "Em va interessar el personatge que no era la típica noia de pel·li de terror, sinó una noia que a la vegada era la víctima però també era molt forta. És l'estil japonès i això és el que em va interessar. M'agrada molt el treball de Takashi Shimizu i l'opció que prenen els japonesos de deixar molt la imaginació, cosa que ajuda el terror, perquè el que et pot fer por a tu és diferent del que em fa por a mi. M'agrada molt com utilitzen els silencis. Les pel·lis de terror de Hollywood són menys psicològiques i més directes."

"Una de les primeres coses que vaig pensar al veure la versió japonesa era que bonica que era. S'ha de dir que potser anava una mica condicionada, perquè quan la vaig veure ho vaig fer sense subtítols encara que podia seguir tot el que hi passava i em va impactar molt. Em va fer reflexionar en l'estil de fer cine, de fer que tu puguis entendre el que està passant, encara que no tinguis les paraules o sigui un llenguatge diferent. Em va impressionar molt l'estil de moure la càmera del Takashi Shimizu i la inventiva dels seus plans, molt diferent del que estava acostumada."

Coi, la veig molt apassionada amb el cine japonès... Això de veure una pel·li sencera sense subtítols té el seu mèrit! Aviam, que ens digui quines pel·lis nipones li han agradat més... "Me n'han agradat moltes. Per exemple, Hero, que la vaig veure molts anys abans que arribés a Amèrica. És una gran pel·li i encara no entenc per què va tardar tant a arribar. També em va agradar The Eye, meravellosa, amb la idea de la vista, els sentits... A nivell de comèdies m'ha encantat Shaolin Soccer, que em sembla superdivertida i ningú als Estats Units la deu haver vist. Són tres exemples de films molt diferents, però al centre de totes hi ha aquesta història d'amor, que t'ajuda a sentir-te més proper a la pel·li encara que Shaolin Soccer, per exemple, pugui ser una història d'un grup de jugadors de futbol que potser no t'és gaire proper..." Bé, no és una selecció gens dolenta, però cap és japonesa! Hero i Shaolin Soccer són xineses i The Eye tailandesa.

Abans que la noia de premsa ens talli el rotllo, li dic que em parli una mica de Buffy. De per què una sèrie sobre una noia que caça vampirs ha tingut tant èxit (com per mantenir-se tantes temporades en antena...). "Crec que la clau de l'èxit de Buffy va ser el moment. Recordo que, de petita, a la televisió no hi havia heroïnes. Les noies que sortien només tenien la preocupació de ser guapes, populars... No és un paper gaire motivador, i Buffy va ser una de les primeres sèries que va trencar això. Anava sobre una noia, que no era la més popular, ni la més guapa ni la més llesta, però que podia cuidar-se de si mateixa davant els perills de la vida. N'estic molt orgullosa, de tot el que ha aconseguit la sèrie."

Abans de dir-me adéu i afrontar una nova tanda de periodistes, em reconeix que el treball de la sèrie era realment molt dur i que ara per ara no ho repetiria. Se centrarà a fer pel·lícules els propers anys. Una de les pròximes serà Southland Tales, del director de la molt interessant Donnie Darko.

Primera pàgina: Un crit molt japonès