Vol que visquem junts i jo no

La meva parella és més gran que jo i sembla que té les coses molt clares, perquè m'ha demanat que anem a viure junts. Ara bé, jo no ho tinc tan clar, però no el vull perdre... Com l'hi dic?
Ho ha preguntat Triqui_89

Doncs està clar que teniu un problema, i que cal molta, molta, molta diplomàcia perquè es visqui bé el fet que no esteu sincronitzats en voluntats i ritme de la relació, sense que acabi essent traumàtic. Jo crec que el que li has de demanar bàsicament és temps, però no temps per a tu, que sonaria força egoista i consentit, sinó temps per als dos, per estar junts sense patir per l'hipoteca o el menjar, temps per descobrir coses noves junts, per planificar plegats aquest moment en què finalment aneu a viure junts. Si sents que la cosa és precipitada, no sortirà bé, i li has de demostrar que tu el que vols és que surti perfecte i participar-hi convençuda de l'èxit.

Quan una persona n'estima una altra, ha d'intentar posar-se al seu lloc. Això val per a ell, que ha d'entendre què et passa a tu pel cap i també val per a tu, perquè facis l'exercici de saber per què ho vol ell, perquè surtis una estoneta de tu mateixa i del que tu sents o no sents i vols o no vols. No vull dir amb això que hagis de fer el que ell vol només per acontentar-lo, però sí que no t'excusis gaire sovint en l'edat o la maduresa o el sentiment que sents a l'estómac. D'altra banda, i potser m'equivoco, quan llegeixo la teva consulta sento que transpira molta por, i et puc entendre, però és una sensació molt forta de terror davant el que et podria caure a sobre. Doncs parlem-ne!

De què tens por? Del compromís? De perdre la llibertat, la diversió, la despreocupació que tens ara? De sentir-te lligada, controlada? O potser d'haver de ser independent, de controlar pressupostos, tasques, dia a dia? De fer-te gran? De sentir-te estimada i de no poder correspondre en la mateixa mesura? D'enfrontar-te a la teva família, que segurament et veu com una nena, si tu també t'hi veus? Segurament una barreja de tot això és força normal en totes les persones que fan un pas tan important. Però, a veure, no cal ser tan dramàtic: sí, és important, però no definitiu, sempre pots equivocar-te i tornar enrere, amb l'experiència a les espatlles. Ens entossudim que el fracàs és per sempre i que estem deixant la seguretat que tenim, però justament això hauria de ser una aventura, una il·lusió, una motivació, i no un patiment. És una qüestió de seguretat i de maduresa, i si no la tens, doncs llavors potser sí que tens raó d'esperar una mica, o patiràs i faràs patir. Però has de pensar que, si ets una persona normal, el dia de deixar el niu i arrencar el vol arribarà algun cop, i que tu estaràs preparada i desitjant-ho, tingues-ho per segur!

Amelia 69